Cal contar l'anècdota de la plaça Sant Lluís Bertran, en el barri de la Seu. No hi havia ningú a València. Aparcàrem les bicis i ens gitàrem al sol en la plaça, al costat de la font del sant, davant de l'Almodí, llavors Museu Paleontològic. De sobte aparegueren dos dones majors, estrangeres. No semblaven turistes. En aquella època no hi havia turistes a València. Desconec què feien aquelles dones en eixos carrers i en eixe moment. Una d'elles va traure dos bitllets de 100 pessetes i me'ls va deixar sobre el pit davant la meua incredulitat i la dels altres. No vaig reaccionar. "Per què a mi?", vaig preguntar. Llavors, Charly, que tot ho sabia, que per a tot tenia respostes, va dir: "Porque pareces el más gitano de todos, por eso".
Què vam fer amb els diners? Jo vaig intentar tornar-los per alguna cosa semblant a l'orgull ferit. Charly no em deixà. Compràrem un exemplar de la revista Lib i baixàrem al llit del riu amb posats clandestins. Susana Estrada, Jenny Llada, Agatha Lys, Norma Duval. Aquells mites eròtics.
El riu encara es percebia com a frontera i barrera, més que com a eix de simetria i espai verd i lúdic. Era una altra ciutat. Baixar al riu era esport de risc. Llevat dels camps de futbol, tot era brossa i desolació. A mi no em deixaven baixar excepte per a entrenar, però baixava. Els rumors evidenciaven a tothora que en el riu passaven coses que era millor no saber. Faltava molt poc per a que començaren les obres del jardí i el projecte del Vetges-tu.