Caldetes era les moreres. N’hi havia per tot el poble, recordes bé la pujada en ziga-zaga a l’església, repuntada d’un seguit de moreres d’ombra fresca. La millor de totes les moreres de Caldetes, la morera per antonomàsia, era la del pati de ca la Fina. Tu i ella us hi passàveu llargues hores enfilades, us hi endúieu l’esmorzar, llibres, jocs, allà us fèieu les confidències més secretes.
Caldetes era l’ermita del Remei, ja dins el terme d’Arenys de Munt. Belles passejades per anar-hi a berenar. Un dia et vas enretirar per fer un pipí i vas sorprendre el Llorenç de cal Vidalet que t’espiava darrera d’unes mates. La seva reacció et va astorar: «Ara no tinc cap més remei que ensenyar-te com fem pipí els homes.» Es va descordar els pantalons i et va ensenyar com feien pipí els homes. Devia tenir set o vuit anys. A casa sempre deien que els nois del poble, sobretot els de can Vidalet, eren uns trinxeraires.
Caldetes era el piano de la rectoria. Cada dia hi pujaves després de dinar a fer una hora d’exercicis. Per sempre més el «Clar de lluna» t’ha restat associat a l’hora tòrrida en què el poble es recollia a fer la migdiada. Per les finestres i les portes obertes d’aquell gran casal enlairat, de parets gruixudes, enganxat a l’església, brollaven les notes ingènues del teu «Clar de lluna» i regalimaven poble avall fins a fondre’s a la riera. Recordes l’aire fresc de l’estança, els diferents rectors i majordomes que se succeïren. Al final de l’estiu la mama els feia un regal en senyal de gratitud.
Caldetes era la basarda dels vespres riera amunt. Era l’atreviment de jugar a fet a amagar al cementiri amb el cor a punt de saltar per la boca en una glopada de pànic.
Caldetes era, en fi, la llibertat. Després de l’hivern malaltís per culpa de la bronquitis, la bona àvia Berna, incapaç de prohibir res, et garantia la millor època de l’any. Que diferents de caràcter eren l’àvia i el papa! No semblaven mare i fill. Fins que no pujava la mama, que no solia ser abans de l’agost, era Xauxa; una vegada vau anar amb bicicleta fins a Llavaneres per la carretera de dalt, va ser una de les aventures clandestines més sonades.