Canamunts i Canavalls (fragment)
II
La nit del dia dels Morts
es sempre nit endolada:
lo cel està ennuvolat
i al res toquen les campanes.
Al convent de Sant Francesc
molta de gent s'ha aplegada;
plena està de gom a gom
tota l'església dels frares;
menestrals i cavallers
de nobles i riques cases.
Draps de dol de llana negra
del convent les parets tapen;
un Sant-Cristo hi ha a l'altar
i a cada costat una atxa:
cap més llum en tot lo temple,
tothom resa, tothom calla.
Tot de colp ouse murmull,
alguns la vista han alçada:
espessos los cavallers
engronxant-se fan onades.
La llum d'un llamp il·lumina
lo convent i lo tro esclata;
del llampec a la claror
ja es veu brillar una espasa,
ja són dues, ja són tres,
ja s'ou un crit de ¡venjança!
La gent fuig, mou-se avalot,
ja són tres-cents que combaten!
La tempesta ha començat,
plou, llampega, lo vent brama:
los dos ciris de l'altar
un raig de vent los apaga:
les espases prou lluentegen
als esguards dels que combaten!
¡Venjança! diu Don Ramon,
sos amics criden ¡venjança!
¡Guerra! crida Don Guillem,
¡guerra! sos amics exclamen;
i a les fosques, barrejats
tots sols dins la santa Casa
Canavalls i Canamunts
lluiten, feren, rompen, maten,
s'estrenyen i s'abraonen,
se trossegen i s'agafen
i rodolen per en terra
plens sos cors de verí i ràbia
com esbart de condemnats
que estrenyent-se i mossegant-se
dins les ombres de l'infern
se remolquen i barallen:
per l'ampla nau de l'església
retronen los crits que llancen;
se n'ouen aspres cruixits
dels ferros de les espases,
la sorda remor que fan
los que en sec cauen cadavres:
i dura, i dura la brega,
la tempesta dura encara,
i com si un fort terratrèmol
per totes ses quatre bandes
tot lo mon ne fes commoure
i monts i castells fes caure,
l'església va tremolar,
llarga estona va engronxar-se:
per los gòtics finestrals
la llum dels llampecs entrava;
lo vent los negres domassos
anava aixecant en l'aire
semblant tots les ales negres
d'esperits i de fantasmes
eixides pera ballar
als cruixits de les espases:
se commogueren les lloses,
i pels sepulcres que tapen
se sentiren cruixits d'ossos,
veus fondes dels que finaren:
lo Sant-Cristo de l'altar
de fel llàgrimes plorava
i patint altra agonia
fins va suar sang i aigua!