Com et dius, Ben Plantada?

Com et dius, Ben Plantada? Em dic Teresa.

Teresa, nom ple de gràcies, quan es pronuncia a la manera dels catalans.

Teresa és un nom castellà. Allí dalt és un nom adust, encès, groc, ascètic, aspre. És un nom que rima amb totes aquestes coses, de les quals es parla tant, de "la fuerte tierra castellana," de "el paisaje austero, desnudo, pardo", de "los hombres graves, vestidos de fosca bayeta", de "Avila de los Caballeros", de "el alma ardiente de la Santa",  de "Zuloaga, pintor de Castilla", de "El retablo del amor", de "La mística sensualidad, esposa de Cristo o mujeruca". Ja sabeu, fa?, quina mena de coses vull dir.

Però arriba el mateix nom a casa nostra i de passar-se'l per la boca d'una altra manera, guanya una altra sabor. Una sabor alhora dolça, casolana, calenta i substantiva, com la de la coca ensucrada. Teresa és un nom que té mans; capaç de la carícia, de l'abraçada i de la labor. Teresa és un nom, a la vegada modest i molt fi. Teresa és un nom feiner. Teresa és un nom per a respondre, amb una veu de contralt: "Servidora, em dic Teresa." Teresa és el nom de les que tenen, com l'Adelaisa del Comte  damnat (la qual no es va dir Adelaisa sinó perquè vivia  en uns temps molt romàntics, historiats i ornamentals), una mica de sotabarba arrodonit i un clot a cada galta. [...]

Ai, quina deliciosa sensació d'intimitat, poder començar anomenant també Teresa la que fins avui havíem anomenat únicament la Ben Plantada!

Teresa, Teresa maca, lloat sia el teu nom dolcíssim! Totes les Tereses que hem conegut han estat maques, però tu, la més maca de totes. I així el record de les altres l'adorem en tu. .

A la nit alta, sortint del Casino, aquells de nosaltres que tenen una veu de baríton canten una cançó passada de moda, que diu:

"Teresa:

Jo en tinc impresa

La teva cara

Dintre el meu cor.

I moriria

De gelosia

Si a un altre daves

La teva amor."

 

I sí, la cançó diu una bona veritat.