Contra el que puga paréixer, el matrimoni de mos pares funcionava bé. Eren dos sers taciturns redimits pel treball, la família i certa prosperitat econòmica. Compraren un pis, un cotxe, l'apartament de Calp. Renovaren la botiga i la parada del Mercat. El salmó de Noruega donà pas al caviar rus, a l'iranià, a les noves conserves gurmet que començaven a proliferar després d'anys de fam i faves comptades. Saberen pujar-se, a base de molt de treball i tenacitat, a l'ona del progrés material. Organitzaren una llar confortable i criaren fills sans en un escenari en el qual traure massa el cap implicava que te'l tallaren. El lema del seu hipotètic escut d'armes no hauria generat dubtes: "SENTIR, VORE I CALLAR". I baix, en minúscules, la frase preferida de ma mare quan intentava justificar la seva manera de procedir sempre recta i honesta: "Al bo per a que t'honre, al roïn per a que no et deshonre".