De sobte, davant nostre...

De sobte, davant nostre, a una distància de menys de cinc-cents metres descobrírem un illot imponent, enorme.

—És es Vedrà —em va dir un mariner, en veure'm com abstret—. Des de lluny pareix un castell, però és un illot deshabitat ple de cabres salvatges. A vegades se n'ha vista alguna despenyar-se i caure al mar. Hi ha taurons, sota l'aigua, i esperen. Els taurons d'aquest mar saben esperar. Hi ha qui ha sostingut la idea del suïcidi. Així com algunes rates decideixen suïcidar-se, també les cabres. És un espectacle veure-les caure des de tan amunt. Els pescadors han arribat a pensar si serien diables, àngels desobedients, les cabres. En una ocasió, molts varen creure que es tractava d'un suïcidi col·lectiu, se'n llançaren al mar, així de sobte, un ramat de vint. Saltaren a l'espai i, amb l'enrenou, van remoure les gavines i els virots de les escletxes. El cel es va omplir com d'espantalls. I algú va imaginar-se que aquelles gavines i aquells virots eren les ànimes de les cabres. Diuen que la causa és un vent que arriba d'Àfrica i les fa tornar boges. No ens trobam gaire lluny de les costes d'Algèria. Vostè coneix la ciutat d'Alger?

—No.

Aquell home va veure que els ulls m'espirejaven, que la veu quasi no em sortia i canvià el seu discurs.

—També és ple de caseres salvatges, es Vedrà, que les abelles instal·len als clivells. A vegades, d'estiu, la mel regalima per les roques i arriba a l'aigua..

—Aigua de mar i mel silvestre, només se'n troben al paradís. És aquí, el paradís?

—A vegades ho ha estat. Fa molts d'anys, ací arribava gent de tot el món, la senalla penjada al coll. Venien cansats. Fugien de la casa familiar, de la violència del sistema capitalista, de la competitivitat, de les guerres, i partien a l'aventura atrets pel somni d'un món que no existia. Consentien a viure en condicions precàries. Volien descobrir l'home natural i el cercaven a les drogues: la marihuana, l'LSD, l'haixix... Havien d'alliberar-se, això ho deien tots, treure's tota la merda de sobre. Alguns ho aconseguiren.

—Tingueren sort.

—Mes d'una vegada els vaig veure partir en una barca, aquells hippies. Arribaven a es Vedrà i des de l'embarcació mamussaven la mel. S'arrapaven a les roques i absorbien el líquid. N'hi havia que es pensaven que era una secreció de les pedres. Anaven nus, i se n'untaven el cos, i es passaven la llengua per la pell els uns als altres.

—D'aquesta manera s'alliberaven del fracàs de viure.

—Aquells joves arribaven de lluny. Eren com un esbart de peixos: aquí, aquells peixos eren capaços d'abandonar l'aigua i fer-se grimpadors d'arbres. Pujaven a les savines, als pins, a les figueres de cent pals i, havent pujat a un arbre, aquells peixos es posaven a cantar.