De sobte, reparà que aquells punts distants que havien quedat per un moment immòbils sobre la línia de l'horitzó s'engrandien a les totes. Primer pensà que era estranyíssim que els coloms tornassin tan aviat al colomer, de manera que el cor se li encongí de pensar que els perseguia un falcó. Després, a mesura que s'anaren acostant, s'adonà que els en naixia un rum-rum fosc, un rondineig persistent com de motor engegat a tota pastilla. I de cop, ja els veié que eren a un centenar de metres de la línia de la costa, avançant cap a la bocana del port en direcció al mollet i a la Llotja, en avenç; harmònic i continuat. Aleshores, Ignasi s'adonà que, de coloms, res, sinó que eren tres aeroplans de vol feixuc.
Se'n queda meravellat, d'aquell planatge suau, talment borinots gegantins d'ales disformes, i en resseguí atentament el vol: passaren tres o quatre vegades per damunt la ciutat, volant baix, com reptant les torres de la Seu. Tot seguit, s'enfilaren en els núvols de cotó blanc que hi havia com pintats en el teló blau cel i deixaren caure la càrrega que portaven. Des dalt el terrat sentí l'esclafit de les bombes. Per uns instants, la ciutat tremolà tota. Però dura poc. Aviat el rebombori fou substituït pel silenci. Ignasi mirà cap al port i veié una fumassa espessa i negra que se n'aixecava: «Ha estat a la banda de les Bòvedes, crec».
I la veu de la dona li arribà punyent des del peu de l'escala:
—Nasi, baixa tot d'una! Baixa, et dic! Que has perdut el cap?