De vegades penso que una malaltia per-a-tota-la-vida, com ara la meva, que et marca uns límits, tan estrictes i et sotmet a unes servituds tan rigoroses, és una solemne injustícia, una mena d'atemptat contra la naturalesa. Perquè, no ens enganyem, una malaltia d'aquesta mena no s'arriba a vèncer mai, és impossible de superar. La possibilitat d'una espècie de pacte amb el mal (és a dir, amb un mateix) és l'única sortida possible, i l'única vàlida, al meu entendre. A banda i banda d'aquesta sortida n'hi ha dues d'altres, igualment absurdes entre si: la resignació i la desperació. Per a mi, totes dues parteixen de supòsits falsos. La primera, el de creure que la malaltia és un «voler» de Déu; la segona, el de considerarla un atac personal. Jo no penso que Déu s'hagi dedicat sàdicament a castigar-me. Si arribés a creure en alguna d'aquestes dues coses (a creure-hi fermament vull dir), perdria immediatament i per sempre el respecte a un Déu en el qual no crec ni deixo de creure, és a dir, a un Déu en el qual racionalment no puc creure, però que racionalment tampoc no puc negar. Suposant que hi sigui, Déu no pot ser una mena de personatge carregat de punyetes que es dedica a fer la santíssima a determinades persones. Rebaixar la idea de Déu a aquests nivells és riure-se'n, i això és el que fan, potser sense adonar-se'n, molts pseudocatòlics. La meva malaltia és un accident absolutament normal en el desenvolupament d'això que en diem vida, i jo com a tal procuro de situar-la, i per això deia que l'única cosa que es pot fer, racionalment, és pactar-hi, és a dir, acceptar-la, que vol dir acceptar-se. Vèncer-la és impossible, ho deia i ho repeteixo, si més no per una cosa: perquè la malaltia, en casos com el meu, és a dir, en casos de malaltia per-a-tota-la-vida, sempre és present,mai no abandona les seves posicions, i fins i tot m'atreviria a dir que mai no retrocedeix i que sempre avança.