Dels balcons queia una pluja de pètals de rosa, el talc volava com un núvol de vidre mòlt, esclataven llums de colors en tots els cantons, i entre el perfum de l'encens, el reclam agut de les cornetes, el lament greu de la música, la salmòdia melancòlica dels sacerdots i el balbuceig infantil de les campanetes de plata, el pal·li avançava aclaparat per la pluja de flors, il·luminat per la resplendor d'incendi de les bengales; i el sol d'or, mostrant-se enmig de tal aparat, embogia la multitud valenciana, sempre disposada a entusiasmar-se per tot el que enlluerna, i inconscientment, llançant un bram d'astorament, espentant-se els uns als altres com si volgueren agafar amb les mans l'astre auri i sagrat, i això provocava que els soldats que guardaven el pal·li els hagueren d'espentar rudement amb les culates per a conservar lliure el pas. [...]
Darrere del pal·li, la gent admirava un nou grup de capes d'or, sobre les quals sobreeixia la mitra punxeguda i el bàcul brillant. Després, ajustant les seues passes al compàs de la marxa musical, desfilaven els faixins rojos i els mànecs de plata dels regidors; i per fi, amb un trànsit obscur de la llum a l'ombra, passava la massa negra de la tropa, en la qual els instruments musicals llançaven llampecs esmorteïts i els talls de les baionetes i els sabres brillaven com fils de llum.