Després hem seguit a l'atzar...

Després hem seguit a l'atzar els carrers de Campanet i, un cop fet el tomb, hem preguntat a un vailet on és la casa de don Llorenç.

—Venguen—ens ha respost, amb una prosopopeia d'introductor d'ambaixadors.

Don Llorenç és una glòria de Campanet. Els seus conveïns tal volta no saben ben bé de què va, per bé que els consta que don Llorenç escriu versos pulcrament cisellats, una prosa admirable i que la seva personalitat literària és una cosa molt sòlida i claferta de prestigi, tan aviat assolit sota el cognom de Campfullós, com el de Guinart, com el de mossèn Riber, que és el seu propi. El nostre amic, que estava fent la sesta, es posa la sotana i ens ve a rebre amb els braços oberts. Ens mostra la seva copiosa llibreria, la seva exquisida col·lecció de coses d'art de Mallorca, el seu hortet i la seva cambra d'estudi, des de la finestra de la qual s'atalaia un panorama que us deixa els ulls materialment encisats.

Don Llorenç se'l sap de cor, és clar, aquest panorama, i mentre ens el descriu amb aquell èmfasi que l'ocasió reclama —allí Búger, allí Sa Pobla, allí Muro, allí Santa Margarida, allí Sineu i allà d'enllà de tot, tancant l'horitzó, els pics de cornalina del Massís de Capdepera —diríeu que els seus ulls negres l'amoixen passionalment.