Després venien les pesques a l'encesa: el passeig pel llac des que s'ocultava el sol fins que eixia, sempre en l'obscuritat de les nits hivernals. Tonet vigilava en la proa el feix d'herbes seques que cremava com una torxa, esbargint sobre l'aigua negra una gran taca de sang. El iaio anava en la popa empunyant la fitora: una forqueta de ferro de puntes dentades, arma terrible que una volta clavada, només podia traure's amb grans esforços i terribles destrosses. La llum baixava fins al fons del llac. Es veia el llit de petxines, les plantes aquàtiques, tot un món misteriós, invisible durant el dia, i l'aigua era tan clara que pareixia flotar en l'aire, sense res on recolzar-se. Els animals del llac, enganyats per la llum, acudien cecs a la roja resplendor i el tio Paloma, nyas!, no pegava colp amb la fitora que no traguera del fons un peix gros cuejant desesperat, a l'extrem de l'agut trident.