Digues, sonet, a llunes d'incertesa
l'afany ombriu d'aquell que va cremar
papers desats en frèvola arquimesa
i assalta ardor retia al feu del mar.
Digues, sonet, per quins sorrals irà
passa roent vagarejant nuesa,
quin aspre camp de solitud encesa,
ànima amunt, calciga el peu en va.
Publica al temps, esbaldregant confins,
tota la mort d'aquell que en la més alta
flama de glaç, contell, clavell exalta
contra corrent i vent, ombres endins.
Digues la nit, l'alosa malfadada
en estrany lloc e en estranya encontrada.