Dimecres, 15 de juliol [1992]
Cap al tard sortim a fer un volt. Quan passem davant de l'església topem amb una considerable gernació, enmig de la qual sobresurt una banda musical anomenada Nura, el nom grec de l'illa. Un amic pescador ens informa que avui se celebra la Mare de Déu del Carme —patrona dels marins—, que a l'església estan a punt d'entonar la salve, i ens proposa d'anar després amb ell a fer l'ofrena d'una corona de flors al mar. En efecte, poc després la sentim cantar, aquesta salve marinera, tant pels de dins l'església com per la majoria dels de fora: se'n destaca el solo de la Marianita, agudíssim, vibrant i tremolós, inoblidable. Quan surten les autoritats —l'alcalde pedani de Fornells, un comandant de la marina i el delegat del govern—, amb gran sorpresa per part meva, la banda entona l'himne espanyol. Aquesta sí que no me 1'esperava... Ha estat ben bé com un cop de maça, una nota del tot dissonant i desagradable, que ha trencat momentàniament tot l'encant d'aquella tarda que semblava una mica perduda en el fons del temps, saturada de tradició i ingenuïtat... Per sort, però, els últims raigs del dia fan la seva feina amb gran aplicació, i l'escena recupera el seu to: meravella del capvespre, d'una mar mansa i ajaguda com un ca fidel. Encapçala la desfilada la barca de les autoritats amb la verge del Carme al capdamunt. La resta anem darrere, prou organitzats, a pas lent. Tot de gallardets onegen per les antenes dels llaguts. És una estampa certament naif, discreta, però amb un punt d'autenticitat que la salva. Quan tornem hi ha una atmosfera blau grisosa, deliqüescent, que suca tot el poble en una dolça placidesa. Em sento una mica perdut en aquest mar d'ambivalències, de precaris equilibris, de ressons que gairebé se m'escapen...