Diumenge, 2 d'agost [1992]
Cap al tard anem al barranc d'Algendar. En Pep i la Glòria també s'hi han apuntat. El sol encara és alt, i pica fort, però convé pensar en el caràcter ombriu i soterrat dels barrancs de l'illa. Deixem el cotxe prop de les Cases del Bisbe. Són poc més de les set. Quan ens disposem a emprendre la davallada apareix un pagès, d'ulls blaus, suat i esdentegat, extraordinàriament amable, que ens demana si li ajustarem la tanca... Pot sonar estrany, però és que el barranc —l'immens barranc d'Algendar— té una tanca al seu capdamunt, principi o entrada. De fet, el més escaient és parlar d'entrada: al barranc s'hi entra, com en una casa, per una porta, una tanca per ser més exactes. I el cert és que, traspassada la dita tanca, us fa de seguida l'efecte d'haver entrat en un mon a part. El que a poc a poc aneu descobrint, ¿es correspon amb el que us esperàveu?¿Es correspon amb el que fins ara enteníeu per barranc? De cap manera. ¿Com ho anomenaríeu, doncs? ¿Un congost, una afrau, una gorja? No ho sé pas, no crec que cap d'aquests mots expliqui o suggereixi prou bé el que són alguns barrancs de Menorca. Potser el que entenem per "canyó" sigui el que a un continental li doni una idea més aproximada del que són aquestes prodigioses barrancades, sens dubte uns dels paratges més fascinadors de l'illa, uns dels seus cops més amagats (les illes, com les persones, cal que tinguin això que en diem cops amagats: no molts, però sí una reserva suficient).