Diumenge, a mig matí, la Ciutadella és un concert de xiscles infantils. En Bocanegra camina per entre les tauletes on els matrimonis prenen el vermut. Un felí a la caça, cercant una víctima solitària. La muntanya russa del Saturno Park retrona en el seu recorregut, com si la boca oberta de la cara del diable monstruós que és el vagó de proa bramés. Les parelles saluden els fills cada vegada que el tren gira a la vora de la terrasseta, i aquests responen amb crits i rialles, sense atrevir-se a deixar anar les mans.
En Bocanegra ja va néixer adult. No ha estat mai nen, no ha jugat als carrers amb d'altres nois i noies de la seva edat. Ni a la pilota, ni a tocar i parar, ni a la xerranca ni a res. Pidolava per menjar, la policia l'enxampava, el portava a un hospici i ell se n'escapava. Sense amics, només tenia companys de malifetes. Sense afecte, només la freda protecció institucional. Realment, en Bocanegra podria sortir en una novel·la de Dickens, i ningú no se n'estranyaria. I amb això no pretenc justificar-lo. No tots els orfes que han crescut al carrer s'han tornat mig salvatges amb tendències necròfiles i pedòfiles. I a Barcelona del tombant del segle XX, la Barcelona pròspera de les exposicions universals, n'hi ha molts d'aquests: alguns acaben morts per la tuberculosi, a altres els atropella un tramvia, la majoria es fan lladres fins que un mal tanto els mata, i són pocs els que formen una família. En Bocanegra se sent malament quan en fa alguna de grossa; es culpa i s'odia i voldria matar-se. Però mentre l'està fent, mentre actua, és un veritable cabró.
L'Enriqueta l'ha obligat a dutxar-se, o l'ha dutxat ella mateixa, més ben dit. L'ha ensabonat amb una esponja rasposa i li ha tirat per sobre un gibrell d'aigua.
—Has d'estar presentable o les dones et tindran por. I una dona amb por té els fills sota la faldilla. Ja se senten massa rumors, i això no ens fa cap favor.
Només les monges del correccional del carrer Aribau l'havien tractat així. En Bocanegra tem l'Enriqueta, però alhora descobreix una protectora en ella. Se sent com si fos un d'aquests ratolins que, en néixer, poden ser devorats per la mare si els veu com una amenaça.
Vaga per entre les atraccions, com qui no vol la cosa, al descuit, sotjant les mainaderes.
Un nen d'uns quatre anys s'està entre una munió de gent, amb la mirada perduda. En Bocanegra l'espia una estona. El veu deambular amb els ulls a trenc del plor. Ell intenta trobar els pares o qui sigui que sembli que també el busca, però no hi ha ningú. Encara li fan mal els ossos de la prova a què el va sotmetre l'Enriqueta a la cafeteria i no voldria tornar a rebre per equivocar-se en l'elecció del moment. El comboi demoníac torna a passar xerricant ben a prop, com si fos el diable qui empenyés el nano a fer el pas definitiu.
—Com et dius, maco? —diu en Bocanegra, a la gatzoneta, amb el to més dolç que coneix.
—Antoni —respon ell sense mirar-lo als ulls. Busca un rostre conegut. Fet i fet, tots dos tenen por.
—Els papes se n'han anat i m'han dit que et porti a casa. El nen ara sí que li fa cas, però roman mut. Com tot el parc, que sembla que sigui un desert de sons. Com si cada mot que en Bocanegra digués fos escoltat per tothom.
—Vine amb mi, que et portaré amb els papes —li tremola la veu.
El nen no s'atreveix, té arrels sota els peus. En Bocanegra treu un caramel que l'Enriqueta li ha donat, i l'hi ofereix. Pel camí, diu. L'acció fa efecte, perquè l'Antoni allarga el braç i agafa el dolç, no sense recança, i en Bocanegra ho aprofita per entomar-lo de la mà i incorporar-se. Anem.[1]
[1] Pastor, Marc, La mala dona, Barcelona: La Magrana, 2008, p. 148-149.