Divendres, 17 de juliol [1992]
A mitja tarda anem a Son Bou —la basílica paleocristiana on, de tant en tant, l'any passat en Biel sopava— i després al cementiri d'Es Migjorn Gran: una visita del tot sorprenent, si no fos que es tracta d'una casa dels morts amable i acollidora. Construït a principis de segle —el 1909—, és segurament un dels cementiris on els estadants s'hi deuen trobar millor: cadascú té el seu propi habitacle —no pas un nínxol esquifit i asfixiant—, la seva pròpia casa, les quals, tot i ser adossades, són diferents entre elles. Tant les portes com els interiors tenen, en cada cas, una configuració pròpia. El que sí que és comunitari és el jardí. Un jardí vell, endreçat, força atapeït d'aquestes grans presències que són els xiprers, on mai no trobeu ningú... En un moment d'embadaliment, sentim un renou considerable: com si s'hagués posat en marxa una màquina o un qualsevol aparell frenètic. Quan ens girem no veiem en Biel per enlloc, fins que ens el trobem en un racó del cementiri fent les funcions de jardiner... Havia obert l'aixeta a una tal pressió, que el soroll de la ruixada de la mànega semblava estripar la placidesa d'aquell crepuscle a la casa dels morts.