I. La sentència
Doctor és vell amic. Doctor és gat vell. Doctor coneix les flaques. Doctor ha dit:
—No prescric el camp. No prescric el repòs. Autor, Autor, home de la perpetual bullida, sé prou i massa com tu els entens, el camp i el repòs! Prescric, com a única salvació, el tedi. El tedi, al peu de la lletra. Sense atenuacions, sense matís —el tedi. No excursió, chaise longue. No conversa, silenci. No lectura, letargi... Tant com sia possible, ni un moviment, ni un pensament!
Autor prometia i partia. Autor es picava al joc. Més encara que instint de conservació, havia posat en el compliment fidelíssim, escrupolós, extremat, de la prescripció, amor propi. Ara es veuria tota la màgica extensió de son albir. Aquella vida que portà a màxima intensitat de florir el jardí de les febres, ara arribaria, per un temps, als límits humans de l'extenuada inèrcia.
«Ni un moviment, ni un pensament!» —Dos quarts de quatre de la tarda. Un parc de bells arbres a l'entorn. Una cadira de repòs, en la placeta més apartada i esquiva. Robes flonges de tennis mig cobrint el cos ajagut. En alt, entre dos cedres, un pla de paret de l'hotel. Paret lateral, tota blanca, sense finestres.
I en la reverberació del sol a la paret blanca, la dura sentència sembla fulminar:
«Ni un moviment, ni un pensament.»
II. La sesta
Cloure els ulls. Dormir... Era la solució banal. Aquest jardí, a aquesta hora, s'omple de cadires de repòs. Les unes es dissimulen recatadament. Les altres s'ajunten per les mutualitats de la peresa. La conversa lassa... El llibre obert i deformat, que ja no es llegeix... I aquella oscil·lació voluntàriament improductiva de les mans, que les dames anomenen «labor»... I aquella altra oscil·lació, aquella altra «labor», que ja tothom anomena «flirt»... Una onada de calor s'ajaça i pesa damunt el parc, tot ell enclotat com dins una conca. Damunt el parc, del qual només l'artificiosa vegetal luxúria arriba a dissimular l'assolellament rabiós... És l'hora de la sesta.
Dormir. Autor acaba de dormir tal volta? Res no en sap. Els seus ulls són ara obstinadament fixos al blanc mur de la sentència. El primer acte de la consciència és per llegir-la. «Ni un moviment, ni un pensament!» El segon acte, per prendre notícia, d'un petit brill lleuger a la dreta que ve amb un petit reflex a ferir l'ull. L'ull es gira molt lentament d'aquest costat, mentre que el cos roman tot immòbil. Ve aquell brill d'una mig ajaguda cullereta de metall. Sota la cullereta hi ha una tassa. Sota la tassa, una tauleta volant de cafè. Més lluny, damunt la tauleta volant de cafè, un terròs de sucre. I damunt el terròs de sucre, una mosca. Com és interessant aquesta mosca!
Autor torna a cloure els ulls. Recorda. Ell s'ha fet portar allí la tauleta vora la chaise longue. Ell ha begut una tassa de cafè. Ha fumat potser també una cigarreta? Això son record no ho arriba a esbrinar. Vagament, sordament, ell ha sentit desig de fer-ho. Potser hi ha encara la cigarreta apagada entre els dits. Però la mà és massa lluny; i ara la tèrbola consciència no en sap res, de les pressions de la mà. Si mirés... Mes cal, per mirar i veure, alçar el cap o alçar la mà. La luciditat d'Autor s'enrosca i es perd un instant en les subtilitats de la tria.
Una ombra de decisió fa a l'últim preferir el petit gest d'alçar la mà. Però, en elevar-se un poquet aquesta, els dits flàccids s'han descompartit. Llavors, obscurament, s'ha sentit com alguna cosa de lleuger n'escapava. L'orella ha percebut un bruit tènue venint de terra, tènue com un sospir contingut. L'ull llavors s'ha estalviat d'obrir-se... Sí, hi havia una cigarreta apagada.