Dolmen de Formentera
Com espectre d'allò que fou sagrat
arran l'estany, la mar i fora el temps
tan vell i antic com els nostres records,
hi ha el record. Hi ha tots els sofriments
d'aquesta nostra raça, aquest temple
de roca clivellada i foradada
pels vents, per una llarga història
de gimnetes, de grecs, d'antics romans,
de mercaders cartaginesos, sempre
damunt d'aquestes terres catalanes
orant al déus antics per la dissort,
fúria dels elements, la tempesta
i el llamp, el vent rodant la mar
on la gent de galeres va morint.
Com la deessa Tànit tu t'asseus
damunt l'alta planura de la pedra
més alta de les set que fan el cercle.
El record i l'avui, amb tot el cel
clapejat, de núvols blancs i negres
amb el verd i els torrats d'aquests arbrats,
savines, olivars, vells garrofers,
amb el xiscle que dintre meu escolto
de mil ocells, del cant de la sirena
que em duu d'ací i d'allà al bar dels vents.
L'ordre i la serenor d'aquestes pedres
s'ha aconseguit amb anys de solitud,
amb milers de resignades llunes plenes,
de bats de sol, de pluges abundants,
de rialles, de morts, d'injustícies,
de crims, de guerres i terror.
Assegut al replà d'aquest temple
cara la mar contemplo les onades
que sempre van enllà sense aturar-se
sense records antics, com un present
continuat que és com demà. Retorno
a l'ocre de la pedra, al fong daurat
que li dona la vida i ens acull
i ens asserena el cor i la mirada.