El carrer de Sant Ramon tenia una atmosfera menys carregada. A Josep li agradava sobretot pel fet de desembocar en l'indret de Barcelona que sempre havia preferit. En la cruïlla del carrer de Sant Pau, entre el brogit constant de venedors ambulants, mosses cridaneres, venedors de dècims, enllustrabotes i badocs, la vida de la gran ciutat fluïa sense interrupció. I Josep la bevia a grans glops i hi trobava una mena de gust de malvasia, la beguda predilecta de la seva infantesa, la que marcava els seus escassos records de felicitat. Com la malvasia, aquella vida ciutadana que rajava a doll pels quatre cantons de Sant Ramon era al mateix temps dolça i espessa. Era un compost d'aquell soroll de castanyoles i de repics de talons que davallava de l'acadèmia de ball flamenc instal·lada en un principal, dels udols dels altaveus, de la música martellejant dels pianos elèctrics dels bars, dels cops de clàxon dels taxis; de les mil converses en català i castellà que anaven rajant, sense ocupar-se de les altres; de la bravada d'oli cremat de la bunyoleria que s'imposava damunt totes les altres presències pel seu perfum, mentre els tubs calents de la pasta s'anaven cargolant en el daurat serpent del xurro saborós; del color morat pàl·lid que havia pres el cel i dels llums que s'havien anat encenent, blancs, vermells, verds, grocs, en els dos cinemes d'allà a la vora, en les botigues i els cafès...