El cert és que a la bella hora hem travessat la via del carrilet de Manacor i que tot seguit hem arribat a la gran vila d'Algaida, la vista de la qual faria la fortuna a un bon pintor. A l'entrada de la vila, en la cruïlla de dues carreteres, hi ha un típic hostal mallorquí, on també hem hagut de davallar a fi de donar lleure al Catxurro de fer una bona repassada al seu Studebaker. Mentrestant, un pic nosaltres hem dardat pels carrers d'Algaida, hem anat a esperar-lo a l'altre cap del poble, en el lloc precisament on hi ha aquella notabilíssima creu de terme i aquella font coberta com no n'he vista una altra en tot Mallorca. I allí ha comparegut el nostre home tot menant un cotxe tan pelat que sembla talment un pollastre que hagi fet la muda. Fillets, quina sorpresa! Si serà el mateix d'abans?...
—I do!—fa el Catxurro, en un rampell letífic—. Li he tret totes les noses i així farem més via.