El crit del mussol.— Cap al tard, el mussol surt del bosc i apareix, planejant, obscur, ales esteses, fins que s'atura sobre el pal del telèfon. Des d'allà albira els camps una estona, en silenci, immòbil, girant només el cap, a banda i banda. Quan s'enfosqueix una mica més, emprèn el vol i busca una altra talaia. Aleshores se'n va a la cresta de la teulada de Ca l'Eina. Se situa sempre a la punta, a tocar la façana, i s'està allà fins que és fosc. S'hi deu sentir segur, en aquell extrem, el mussol. No l'espanten pas els ciclistes ni els passejants ni els gossos que passen prop de la casa, pel camí. Ell s'està quiet en el seu mirador. Quan avança la fosca, el perfil del mussol es va tornant esborradís, fins a esdevenir una taca negra, prominent, sobre la teulada. Llavors, quan veu que la llum nocturna va guanyant la claror del dia, comença a xisclar. El seu crit agut, incisiu, que ressona lluny i arreu, saluda el vespre i les ombres.
Hores més tard, ja a l'alta nit, de vegades el torno a sentir. Estic llegint i, de cop i volta, el seu xiscle és com una sageta que travessa el silenci de la nit, interromput només per la monotonia del cant del tòtil. El mussol vola d'una banda a l'altra, dedicat als seus afers nocturns, i pel so ressegueixo el camí que fa, els camps que sobrevola, el pal on es deu aturar o les alzines on s'endinsa. Em distreu de la lectura, però em complau sentir-lo. M'agrada la seva soledat, que comparteixo. De vegades ja sóc al llit i, al fil del son, de sobte, esclata el seu crit. No em desvetlla, al contrari, em crea una sensació confortable. M'adormo mentre sé que el company de la nit caça i està alerta. El batec de la vida continua.