El curs 84-85 va ser el meu darrer en els Escolapis del carrer Carnissers, on vaig fer l'EGB. Els primers dies de classe em creuava amb Charly i els seus nous camarades en els jardins de Parcent. Protegit per la marabunta col·legial accelerava el pas per a posar-me fora de perill. Era una sensació anòmala, no sabia si Charly em considerava amic o enemic. La indiferència que mostrava era feridora, però també balsàmica. Només en una ocasió va moure el cap a manera de salutació. Aquell migdia, núvol i sobtadament tardorenc, la commoció sacsejava les converses per la mort a Pozoblanco del torero Paquirri. Després vaig deixar de vore'l. I el mateix va passar amb els cosins. Lolo el Manchao i el Turco s'evaporaren. La rutina escolar els obligà a travessar el riu. Els seus avis, potser temorosos de l'influx malèfic del barri, els matricularen en una acadèmia que hi havia pel carrer Sagunt. Canviaren de vora, però no de pell.
Setembre agonitzava i en el parc deshidratat de Parcent Charly i el seu nou ramat ocupaven el buit d'un palau maleït, el que acollí a José Bonaparte en agost de 1812. Sobre l'abandó d'eixe casalot sorgiren entitats culturals, garatges, la primera seu de l'ONCE a la ciutat. Enfront dels jardins hi havia una fàbrica de gel. La memòria de la fàbrica de gel em suggestionava: al·ludia a un món que es fonia. Ara només romania una porta de pedra i un parterre esguitat de xeringues, bosses de pegament i restes de paper de plata. Des d'eixe cementeri de mosquits, Charly planejava les seues malifetes: atracaments amb navaixa als pijos de l'Eixample, xicotets furts en les botigues de Nuevo Centro i algun que altre tiró.