El dia 20 de novembre al matí, els soldats menorquins, que dormien fora, ens van dur la notícia que Franco havia mort. Em vaig rentar, em vaig vestir, vaig passar el recompte i vaig anar a prendre posició al meu despatx com cada dia. El capità no havia a aquella hora arribat. Va entrar un sergent buscant-lo, que em va veure i em va dir: «Deus estar content». Li vaig contestar que a mi no em satisfeia la mort de ningú. No sé si em va creure, però li vaig observar al lacrimal una espurna d'emoció.
Aquest sergent, un mes abans m'havia vaticinat el dia de la mort de Franco. Havia vingut al despatx i m'havia dit que escrivís en un paper, en números, la data de la sublevació de l'Àfrica i inici de la Guerra Civil: 18-07-36. Després, a sota, la data del «parte de la victoria»: 01-04-39. Em va indicar que fes la suma i el resultat va ser 19-11-75. «Morirà el 19 de novembre pròxim, ho pots donar per fet». El 19 va arribar i li vaig fer notar que, tot i que el Caudillo estava segons tots els informes a les últimes, el «fet biològic», com llavors es deia, no havia tingut lloc: «Caurà, caurà». Va «caure» l'endemà. «Aquests cabrons han endarrerit l'hora perquè no coincidís amb la meva endevinalla», em va dir.
El capità va arribar finalment, acompanyat d'altres oficials. El mateix reglament que havia fet la guitza al soldat Balmanya indicava que davant la circumstància esdevinguda els oficials s'havien de cosir a la màniga esquerra de l'uniforme una cinta de color negre. El rodet amb la cinta feia dies que estava a punt, perquè l'Agustí Massaguer, un patumaire de Berga amb qui m'havia fet amic i que s'encarregava de la intendència, un dia havia obert davant meu un calaix de la seva oficina i me l'havia mostrat.
Vostès es pensaran que la narració que a partir d'ara segueix és fruit de la meva fantasia, però hi poden pujar de peus, perquè hi ha coses que no es poden inventar. Els oficials reunits al despatx del capità van ser sacsejats pel dubte de si la màniga a què el reglament feia referència era l'esquerra segons el sentit de qui la vestia o de qui la veia. Algú va suggerir la possibilitat de trucar a l'estat major i informar-se, però la idea va ser immediatament rebutjada perquè ells mateixos veien que s'exposaven a fer el ridícul i ser la riota de tot l'exèrcit. Van cridar un soldat, li van ordenar que es vestís de carrer, li van subministrar una bicicleta i li van dir que s'arribés a Maó. Un cop allí, havia de circular fent el distret per davant de la caserna d'infanteria i observar en quin braç els oficials d'aquell destacament duien cosida la manifestació tèxtil del dol.
Quan el soldat va haver tornat amb la informació, es va plantejar una nova dificultat: a la caserna no hi havia ningú que sabés cosir. Es van anar a sol·licitar els serveis d'una modista del poble, i la dona va instal·lar el taller de costura al meu despatx. En veure sobre una taula el piló de casaques que els oficials li havien confiat, em va dir que per fer bé i de pressa la feina necessitava que els seus usuaris les duguessin posades. Vaig obrir la porta i vaig preguntar al primer soldat que passava si estava en disposició de fer de maniquí. Em va dir que sí perquè en aquella casa qualsevol possibilitat de tenir el temps ocupat i sortir de la rutina era agafada al vol, i durant tot aquell matí aquell noi que era un soldat ras que no arribaria ni a caporal va vestir tots els uniformes de l'oficialitat, de sergent a coronel.
Vaig saber que Arias Navarro, el primer ministre de Franco, havia de sortir a la televisió per donar la notícia de la defunció i vaig demanar al capità permís per anar a veure-ho al bar de la caserna reservat als soldats. El capità em va mirar sense entendre ben bé les meves intencions. Les devia judicar correctes perquè, agafant-me pels braços amb una familiaritat que no m'havia mostrat mai, va declamar: «No irá solo, soldado; estará con usted todo el cuartel». La veritat és que vaig donar a aquell home ocasions per pronunciar frases memorables. Va fer tocar la corneta, es van formar files, va ser ordenat que la televisió s'engegués i d'aquesta manera vam veure la deposició llagrimosa del mandatari.[...]
Quan ens van llicenciar, el capità va escriure a mà en la meva cartilla: «Grado de confianza: muy alto».