El Ford, com si no esperés altra cosa que tenir-nos asseguts damunt el clin dels seus coixins, s'estremeix de delit i surt disparat carretera enllà, la qual, al cap de poca estona, travessa de mig a mig la bellíssima Baga de Calderó. La Baga de Calderó! Heus ací una altra meravella que encara resta inèdita per sort i delícia d'aquest tocom inefable del Lluçanès. A l'altra banda de la Baga, la carretera es redreça i s'afua vers una sarda pelada; trobem l'hostal del Vilar, destrillem el camí i, a mà esquerra, enfilem planerament el llom de la carena de Montorro. Al cim de tot, sobreeixint com una tofa clara de la jocunda verdor de les pinedes i bardisses que el sustenten, hi ha els Munts, la silueta del qual, fina, airosa i fulgent, s'albira com un far des de qui sap quantes bandes. I en una estricada, com aquell qui s'adelita passejant per un parc tot travessant bosquets xops de tendror i aglevats de forra sedosa, i veient peonar al nostre davant escamots de perdiganyes, arribem al peu de la rampa que puja al santuari.
Descavalquem... Vull dir, deixem el Ford i l'amic m'agafa del braç, em guaita fit a fit i de seguida acluca els ulls d'una faisó que em dóna entenent que va a engaltar-me quelcom de molt important. Però, no li surt, i amb aquesta disposició ens posem a caminar en silenci, atenyem la miranda del santuari, donem un repàs a l'immens panorama que reposa ple de majestat a tot el volt de l'horitzó, i en acabar l'amic, tot rosegant un brotet de galzeran, obre la boca, torna a cloure les parpelles i em diu:
—Jo estic, i ningú no m'ho traurà del cap, que la plana de Vic i la terra del Lluçanès serien dues coses gairebé idèntiques si no fossin tan distintes. Què us en sembla?
Doncs, em sembla que està molt bé. No hi tinc pas res a objectar, ja que això mateix estava pensant jo mentre esguardava embadalit els dos retaules parions de les dues comarcades veïnes, i l'amic maldava per formular la seva aparent paradoxa. I, si no, guaiteu i digue-me si des d'ací dalt la terra del Lluçanès no és talment un duplicat, un trasllat autèntic de la plana vigatana fet amb els mateixos materials, amb els mateixos traçats i el mateix estil sobri i contingut, però segur, precís i elegant. La substància fonamental d'ambdues terres germanes, la carnadura llur, el muntatge i el pòsit racial que hi ha al fons de l'una i de l'altra, són coses que sorprenen immediatament per l'admirable identitat amb què es manifesten d'una manera sensible.