El llogaren a Albenya.

El llogaren a Albenya. Així mateix, abans de partir-hi, el feren anar vuit dies a escola perquè aprengués les oracions per a la primera comunió. S'hi estigué nou anys, fins que en tingué disset. I Albenya fou per a ell durant tota la vida un món perfecte, però injust.

Deia:

-Conec el nom dels sementers d'Albenya: es figueral Vell, s'Oliveret, ses veles de Davant ses Cases, es Plató, es sementer de sa figuera de Tres Soques, ses veles Noves, es comellar des Llamps (baix des morro d'en Moll del puig de Randa, on tothom tenia bona veu per a cantar), es figueral Jove, es sementers des marge Llarg, sa garriga Rasa (amb el forn de calç i les sitges de carbó), es sementer de ses Mitges Llunes, ses Torrenteres, s'Hort..., el jardí de s'Hort, però no volien que hi anàs ningú perquè era un lloc reservat als senyors i era on, en arribar l'estiu, feia més fresca. A Albenya mataven sis porcs cada any, en tres vegades. Però els jornalers no en menjàvem mai, de porc. Només un tall de xulla torrada el Dijous Llarder i un altre el darrer dia de Carnaval. Però no s'acabaven les olives ni les figues seques. Hi havia tres menjadors: el dels senyors, el destinat als amos i el dels jornalers, que érem més de quaranta durant tot l'any. Quan venia l'estiu, se n'afegien de nous. Hi havia tres parellers que s'ocupaven de les bísties i llauraven; un carreter que traginava troncs, i sacs d'ametlles, i llençols de palla amb un carro i un mul; un euguer, que tenia esment a la guarda d'eugues; dos porquers, dos hortolans, dos pastors; quatre dones per a les cuines i la neteja de les cases, quatre places mortes. Vaig ser plaça morta molts d'anys, sempre disposat a fer qualsevol feina que em manassin: cavar una llobada, netejar les torrenteres, escampar fems, fer estellicons per a les cuines econòmiques dels senyors, a Ciutat, atendre els cavalls, posar els carruatges a punt, adobar canyissos, netejar les alfàbies... Eren unes alfàbies grans, tant que hi cabia un al·lot. Dins cada alfàbia hi salaven cinc quarteres d'olives; cada quartera eren sis barcelles. A les tres del matí, el pareller major s'aixecava del llit i començava a fer les sopes. Berenàvem de sopes escaldades tots els dies de l'any: poc oli, una mica de verdura i molta d'aigua, el brou no tacava de tan poca substància que tenia. A vegades, en passar a prop del femer, vaig veure les plomes de les gallines que els senyors es menjaven... Als vespres, en Joan Serení, que tenia la confiança deis amos i s'ocupava del control dels missatges, ens feia una mica d'escola. El feia patir veure que ni sabíem posar el nostre nom. Érem quatre o cinc. Amb ell vaig aprendre la mica de llegir i escriure que sé. No ens feia pagar res, només el carbur que consumíem cada nit, mentre fèiem la classe. A Albenya vaig aprendre de nedar: el safareig era gran, i l'aigua, que arribava de la font, la més fresca del món. Quan venia l'estiu, era l'única satisfacció que podia donar-me a la pell. Els dissabtes a la tarda partia cap al poble amb els diners de la setmana a la butxaca. La mare m'esperava damunt el portal perquè li entregàs el salari que m'havien pagat. Prenia els diners i partia a la carnisseria. La nit dels dissabtes sopàvem de frit. Fèiem una festa.