El Mediterrani d'un diumenge de tardor, embranzit, escumós i salvatge als rocams de Sa Foradada. El verd tardoral de la foresta d'oliveres amb els fruits verds de l'oli mil·lenari mallorquí. De sobte, a ponent, un incendi abrupte, com una culminació de dies plujosos i de la tarda ventosa i humida. Un capaltard gloriós, com un retorn natural de l'ordre diví. Des dels miradors de la costa brava mallorquina, sobre la mar embranzida, mirant el feble reflex solar sobre l'escuma del ponent, qualsevol voldria posseir el doll verbal inestroncable, anomenar el món per complet, fer-ne l'oda suprema. Crear el gran simulacre veral, l'èpica definitiva del paisatge. A la ment, l'esca de l'instant, la imatge portentosa de la naturalesa en estat real, només m'hi feia espurnes sense potència ígnia, només cagaferro sentimental, astorament fatigat, impaciència massa humana.