El municipi de Pals va ser un precursor a endreçar el nucli antic i a convertir-lo en un indret d'estètica acurada, en un poble empolainat, que vol captivar el visitant, especialment d'origen urbà. No ens enganyéssim, l'Empordà tradicional era força més deixat, polsós, desgavellat. S'hi sentia més ferum de bestiar, per entendre'ns. Però hi va haver un moment en què els pobles es van començar a adaptar a la prosperitat econòmica i als nous costums socials. Vam passar de l'estable al jardí. S'hi va fer una bona despesa de pedra, no solament a les cases, també per pavimentar els carrers. S'hi va posar una il·luminació més artística i es va retirar la trista bombeta grogosa sota un pàmpol. A Pals van ser dels primers a fer aquestes transformacions que després han sovintejat. Per això, ja fa anys que passejar pel nucli antic de Pals crea la sensació de ser a l'Empordà en la seva concepció més recent, turística, residencial, excel·lent escenari per a pessebres vivents ben lluïts, com el de Pals mateix. L'Empordà que enamora.
Si feu una caminada entre el silenci dels carrerons, en sentit ascendent, arribareu, però, un moment o altre, al Pedró, que n'és la culminació. El Pedró, aquella esplanada en què sembla que el poble s'acabi i que, de sobte, s'obri una mena d'abisme circular sobre la plana empordanesa. Fa impressió passar del trenat estret dels carrers immediats, en què les cases, de tan juntes, semblen compartir una intimitat profunda entre elles, redossada i ombrívola, a aquell amplíssim espai obert, de conreus, de boscos, de poblets més atansats o més llunyans. El contrast és colpidor; la sorpresa sacseja el tarannà més indiferent.
L'obertura de compàs del Pedró de Pals és el primer secret de la fascinació que exerceix a la mirada. El segon és la varietat de paisatges que s'hi contempla. De paisatges, en plural, perquè és un i molts. L'agulla del compàs plantada al Pedró us permet fer un gran recorregut visual. D'aquella mar on desemboca el Ter fins al bosc de les Gavarres; de llevant a migdia, tres quarts de volta, del perfil rocós del Montgrí als camps i les boscúries de Llofriu, la plana i els turons.
D'habitual, l'aire el notem a la pell, observem com remou les fulles dels arbres i de vegades en sentim el so, però l'aire no es veu. En alguns indrets del món, però, molt especials, d'una qualitat única, l'aire es veu. El Pedró de Pals n'és un. Allà, sobretot en alguns dies de la primavera o de l'estiu, veieu com l'aire de mar entra a la plana empordanesa, s'hi endinsa, la travessa. L'aire pren una materialitat perceptible, visible, àgil, volàtil. És un riu que passa entre la terra i el cel, un corrent sense marges, lliure, vertiginós. La geometria agrícola va canviant de tonalitat amb les estacions. La forestal no tant, perquè en aquest paisatge hi predomina el bosc perenne, excepte cap a les ribes del Ter. El cel, que des del Pedró sembla més alt, està sotmès als avatars de la nostra meteorologia inconstant. Hi floten bromes, boirines, cúmuls llunyans, però entre cel i terra hi ha aquell gran buit ple d'alè, on veieu l'aire córrer i expandir-se pel país, tocar una església romànica, empènyer els sembrats, escabellar els arbres, sempre lliscant, lliscant. Anem al Pedró de Pals a veure passar l'aire? No hi convideu a segons qui que us prendrà per beneit. És un secret que s'ha de compartir.