El Picarany es va acabar de construir...

Autor: Ramon Gomis i de Barbarà
Obra: El Gabriel Ferrater de Reus , 1998

El Picarany es va acabar de construir segons les indicacions de Ricard i Amalia Ferraté Soler l'any 1925, quan el Gabriel tenia tres anys. Encara es conserva, en bona part tal com era quan pertanyia als Ferraté Soler. És una masia encarada al sud-oest, voltada d'una tofa important de bosc, en un dels vessants de la riera del Picarany que recull les aigües que procedeixen del puig d'en Cama, de 718 metres d'altitud. Des del mas es divisava la plana del Camp fins a la mar de Tarragona i Salou. Al secà, els conreus de vinya i les marjades de garrofers i algunes oliveres s'alternen amb uns jornals d'avellaners allà on un minat ha permès de regar i, al peu dels costers, per bosquines de pineda blanca i brolles d'alzines, de marfulls, de brugueroles. El paisatge vegetal no ha canviat amb el pas del temps; en canvi, alà on els Ferraté observaven alguna construcció aïllada, un mas amb rafal i palmera, ara hi ha urbanitzacions adotzenades que empastifen la panoràmica.

El mas del Picarany té molta aigua. Els minats que el travessen porten aigua llunyana, dels vessants de la Mussara, de la serra de Prades. Quan, en un parell d'ocasions, la sequera va estroncar els canalots de les fonts públiques de Reus i s'imposaren severes restriccions d'aigua als ciutadans, Ricard Ferraté, per tal d'alleugerir la situació, va oferir els cabals dels minats del Picarany a l'ajuntament de Reus. En un país de secà això diu molt a favor de la qualitat de la finca i de la generositat del seu propietari.

Per al meu gust, però, el mas Ferraté — com algú també anomena el Picarany— queda una mica enxubat. Encara que estigui en un pendent i que tingui una bona vista, el bosc hi és excessiu, ofega la casa. És probable que, instal·lats allí, els Ferraté Soler tinguessin la sensació de trobar-se aïllats del món, i que això els agradés.