El pont del Diable
Castell d'or sobre un barranc
D'abruptes parets recoses,
brilla l'antic pont romà
que duia aigua a Tarragona.
El pont es dreça, esvelt,
i endolceix aquest lloc aspre;
els arcs gentils i els carreus
humanitzen el paratge.
Pont del Diable li diu
la gent de la rodalia.
Mirant-lo des d'un camí,
ens enamora la vista.
El rec, eixut i trencat,
segles ha que aigua no porta,
mentre el pont agosarat
subsisteix amb pura glòria.
Amb els seus ulls ben oberts,
cap al migjorn absort guaita
el blau horitzó seré
de la mar que fou romana.
Si no albira la ciutat,
veu de prop la via antiga
que en l'època imperial
Ilerda i Tárraco unia.
Dels aqüeductes del món,
cap no té tan fina gràcia,
ni assoleix el noble to
d'aquests dos ordres d'arcades.
És fort i sembla lleuger,
és alat amb rels de pedra,
no gravita en el terrer,
ans al cel tot ell s'eleva.
El cel el nimba amb blavor
i el sol el vesteix de flama;
les garrigues de 1'entorn
li duen les millors flaires.
Si us voleu mostrar valents,
us temptarà una proesa:
per dalt del pont passareu,
el buit a dreta i a esquerra.
Per admirar el nostre pont,
la millor hora, la tarda,
quan se'n va a la posta
el sol i les velles pedres daura.
Els focs màgics de ponent
sobre el pont es reflecteixen,
i les arcades, vivents,
s'encenen de llum rogenca.
Quan torneu a la ciutat,
als ulls us resta una imatge:
el pont vermell, arborat,
il·luminant el paisatge.