El pres que he dit que formava part del batalló que va venir al poble a reconstruir els ponts que els «rojos», en la seva fugida, havien dinamitat, era madrileny i es deia Marceliano García Hernández. En Marcel, que li dèiem nosaltres, era un tros de pa beneït, senzill, afable, servicial i honest. Només tenia una dèria, la bicicleta, més ben dit, les curses ciclistes. El seu ídol era Julián Berrendero, un corredor famós en aquella època que havia fet bons papers fins i tot en el Tour de França. No recordo ben bé com va anar, això, però sé que en Marcel i tot d'altres companys seus, a més de treballar en la reconstrucció dels ponts, anaven a fer hores extres (i tant!) al taller de fabricació de telers on treballava el meu pare. Va ser ell qui el va portar per primera vegada a casa i la mare immediatament se'l va afillar. Passaven més gana que un mestre d'escola, aquells pobres xicots, i a casa, tot i que el menjar no ens sobrava pas, ell podia treure el ventre de pena. Recordo que venia força sovint, i també recordo que la mare, a més de donar-li menjar, li rentava i cosia la roba, i li donava peces més o menys en desús. Tots vam fer-nos molt amics, amb en Marcel, durant anys ens vam cartejar i, tant sí com no, va voler que els pares l'anessin a veure. S'havia casat aleshores (Petra es deia la seva dona) i tenia una carboneria. També hi va anar el meu germà gran, en viatge de noces, i la Dolors i jo, quan ens vam casar, també hi vam fer escala. Una escala amb parada i fonda abundosíssima, perquè tant en Marcel com la seva dona ens van obsequiar a cor què vols. Feia catorze o quinze anys de la seva estada al poble, però no se n'havia oblidat gens i deia que la meva mare era la seva segona mare. Hi he pensat sovint, en el Marcel. Era de la mena de persones la coneixença de les quals és capaç de reconciliar-te amb el gènere humà i, sobretot, de fer-te reflexionar d'una manera profunda, precisament per la seva netedat, per la seva senzillesa. Va morir força jove, d'un càncer de pulmó, em sembla.
L'estada del batalló de presoners va trasbalsar considerablement la vida del poble. Tot i els controls a què suposo que els sotmetien els soldats que els vigilaven, presos i soldats aviat van fer coneixença o amistat amb la gent, que em sembla que, en general, se'ls mirava amb afecte i amb compassió. Aquests dos sentiments els va afavorir molt –involuntàriament, és clar– un sergent que de fet tenia la responsabilitat directa i més immediata de tot el grup. Aquest sinistre personatge agafava unes borratxeres descomunals. Jo em recordo d'haver-lo vist caminar fent esses davant de tota la formació, soldats i presos, els diumenges al matí, quan tots plegats anaven a missa. També l'havia vist jugar (és un dir) a billar a can Pampa, bevent anís i conyac sense parar, bavejant com un garrí i havent-se d'aguantar amb la taula del billar o repenjant-se en algun dels qui l'acompanyen i, potser de grat, potser per força, li reien les gràcies. Les seves borratxeres, però, no haurien tingut altra transcendència que el mal que li haguessin pogut fer a ell, si no les hagués fet pagar als pobres presos que tenia a les seves ordres. Ben aviat es va saber pel poble que el sergent en qüestió tenia el «divertit» costum, quan estava borratxo, que era quasi sempre, de cridar un dels presoners, un qualsevol, i estomacar-lo sense més ni més servint-se de la sivella del seu ample i gruixut cinturó de militar. Les pallisses que administrava eren tan descomunals com les seves borratxeres. Ho puc dir perquè em recordo d'haver vist el pobre Marcel, a casa, amb la cara i el cos plens de blaus i els ulls inflats com els d'un boxador. I el més greu del cas, es queixava el nostre amic, era que, després de suportar les cafrades d'aquell brètol, que no tenien cap més justificació que el seu estat i la seva prepotència, després de suportar-les, dic, en posició de «firmes», el bandarra ordenava: «di que pase otro», i el pobre apallissat havia d'escollir un company al qual sabia que li esperava el mateix que acabava de passar ell.