El puig de Galdent, sense gaire vegetació...

El puig de Galdent, sense gaire vegetació, es troba a mig camí d'una petita serra, sota la Sopegada del Gegant. (En un temps inconcret, sant Cristòfol, que se n'anava a Biniali i devia badar una mica, pegà un encepec al caire d'aquesta muntanyola i obrí un portell.) Les coves eren amples. Anys passats havien servit de pedrera, car el marés d'allí era fi de gra i tenia bon nom. Quan arribàrem, una dona de mitja edat ens va sortir a camí. El capità es va treure l'abric i em presentà tot aquell boldró d'homes que s'havien enrevoltat a mi endardellant preguntes. La madona escaldava sopes per a tothom i ens asseguérem sobre les pedres a menjar. Entre ells, es motejaven tots per un malnom, i em va costar un grapat de dies poder-los conèixer sense dificultats. N'hi havia tres, els noms dels quals vaig aprendre de cop, que em caigueren, particularment, en gràcia. El capità Boix, corpulent i gran com una església, conegut de la meva família des de feia molts anys; madó Segrina, d'ulls de geneta i cabells favats, era la madona de la bandolina. De jove, havia tengut especialitat a fotre carteres als pagesos rics que anaven a ciutat a comerciejar.

Els fregava la pitrera pel cos i els furtava els diners amb les mans, sense que se temessin. Els pagesos arribaren a conèixer-la de lluny i hagué de plegar, perquè, quan s'arrambava, tothom estrenyia la bossa i no es commovien; i en Bernat Galta Roja, menut com un esquit, amb un tros de cara color de vi negre i un ull trabucat. Érem vuit i jo, nou, entre tots.