El Retor endevinà els propòsits dels seus perseguidors. El temps estava insegur i l'escampavia anava a esperar-lo costejant, amb el convenciment que tard o d'hora la Garbosa faria cap a la platja per llençar la càrrega.
Moltes gràcies per la. treva que els donava. Ara a cercar un refugi, que el temps no permetia seguir en alta mar en una sabata com la Garbosa. A les Columbretes, refugi dels homes honrats que han de fugir en la mar per protegir el comerç!
I a les nou del vespre, quan les aigües s'inflaven amb sordes i lívides tumefaccions que feien dansar esbojarradament la cansada Garbosa, aquesta, guiada per la llum vermella del far, entrà dins la Columbreta Major, cràter apagat i rosegat per les ones, ferradura d'altes roques que en un dels seus extrems sustenta la torre amb les habitacions dels torrers i en el centre de la qual s'obre una petita badia d'aigües tranquil·les sempre que no bufa el Llevant.
L'illa és una muralla encorbada, sense ni un pam de terra plana; una alta faixa de roques carbonitzades i ermes, terra maleïda i rosegada per l'ambient salabrós, en la qual no creix ni un mal arbust i per on rodolen les pedres empeses pels escorpins, vora els esquelets dels peixos que les ones llancen a prodigiosa alçada els dies de tempesta. Més enllà, espargides en el mar immens fins a considerable distància, hi ha les Columbretes Menors; la "Foradada" sorgint de les ones com l'arc d'un temple submarí, i les restants, tossals rectes, enormes i inabordables com els dits d'un colós prehistòric que tingués per sepultura les misterioses profunditats del Mediterrani.
La Garbosa fou ancorada a la badia. Ningú no baixà a veure-la. Els torrers estaven acostumats a les misterioses visites de gents que es refugiaven en el solitari arxipèlag amb el desig que no els destorbessin.