El sacrifici a la intel·ligència

El sacrifici a la intel·ligència

 

Diva Intel·ligència, senyora del meu viure, Nord de tots els meus pensaments! Com he pogut llicenciar-me del teu servei per tan llarga estona? Com he pogut tant delectar-ne en tema de "Natura", jo que en aquest món  no he estimat sinó la "Cultura"?

—Però és que les històries de les Esparregueres són ben bé "natura"? La ruralitat, significa, en rigor, naturalitat? El pagès, per a prop de la terra que estigui, és l'home natural? No serà més bé el producte d'una mena de civilització, de la civilització pagesa? No ens trobarem aquí en presència d'una cultura —ben distinta de la cultura urbana—, cultura, tanmateix?

No sentint-me prou segur d'aquestes coses, quan la tartana deixava la Santa Pau, jo no em sabia prou pur. I llavors, la idea pagana se m'ha insinuat d'un sacrifici a la Deessa dels ulls cerulis.

Enrere restava la tempestat, ja apaivagada. Ara el cel era, per claps, sereníssim. Un creixent molt fi brillava al mig de l'un d'ells, en un plafó blau clar, voltat de grassos núvols, com en un rompiment escultòric d'altar barroc.

Baixàrem, que el fred també ens convidava a desentumir-nos un poc. I, en baixar, a la vista d'un cistell penjat ran mateix de la portella una inspiració sobtada ens ha pres tots dos.

A festa major de Mieres va haver-hi una rifa, Dos pollastres i una ampolla de xampany pseudònim eren oferts al més sortós "a beneficio de Nuestra Señora del Rosario". Sortí el 142, i la petita tenia del 140 al 150. Ara el premi viatjava amb nosaltres, destinat a gai consum en alguna fontada d'Olot... —Però no, aquesta seria ara la matèria de sacrifici. Minerva ens perdonaria si, talment en les ofrenes de Caïm, més ara per raó de comoditat, no d'avarícia, la vianda no era prou grassa, ni la libació de marca prou noble.

Una pira prou alta era ja encesa, sota pretext d'escalf, per tal de furtar al judici del tartaner les nostres devocions secretes. Només que vingut el moment, per manca de traça nostra o de valor, els pollastres salvaren encara la vida.

Restava el vi. Aquest no el portàrem a la pira, sinó un poc més lluny. Un poc més lluny, hi havia l'Hostal dels Ossos. Contra un dels grans ossos que allí serveixen per a fermar els animals, fou romput el coll de l'ampolla.

Es vessà el líquid escumós sobre les lloses encara mullades de pluja. Volà el casc ferit, aires enllà,  nit enllà, misteri enllà.

Esperem així que la Deessa ens perdonarà els oblits—ara que el Curs acadèmic va a començar—, i voldrà mostrar-se per a nosaltres propícia.

Els llums d'Olot, quan s'arriba de nit de les Esparregueres, semblem els llums de París.