El saió més bonic del món
He retrobat la solitud alpina, la solitud esquellejant —sonen les esquelles de les vaques, fins a mig dia, i així que la tarda cau — sonen les esquelles com un carilló interminable — dalt de les esparregueres de la Santa Pau d'Olot.
També he retrobat les històries del Salvan i de les seves Marecottes, al cantó de Vaud. —Vaig a contar-vos aquestes històries. — Heus aquí la primera història.
Els senyors havien plantat uns ametllers. Digueren a la pastoreta:
—Si cures força que els bous no se'ls mengin, l'any vinent, festa de Sant Vicenç, et donarem un davantal.
Festa de Sant Vicenç, baixava de muntanya la pastoreta.
—No hi ha cap desgràcia. He tingut força compte. Els bous no s'han menjat els ametllers, gràcia a Déu.
No li donaren solament un davantal, sinó unes faldilles i unes sabates.
Ella no deia res, beata d'admiració. Quan fou tota guarnida, sempre en silenci esquerp, fugí d'uns quants salts costa amunt.
Però, en ésser a mitja costa, es girà de cara als senyors amb la companyia que l'esguardaven. Es girà i prengué amb les puntes dels dits els extrems de les faldilles, com es fa en les reverències de minuet. (I ella mai no sabrà el què és el minuet.)
Amb una gran rialla, llançà:
—Aquest és el saió més bonic del món!
Afegí:
—Sé un niu de merles i us el portaré.