El temple, al qual pots accedir si tens bona manxa per aquella impressionant escalinata de pedra —gastadeta, la pobra!— amb trencaaigües de rubinada és sens dubte la peça clau. De les darreries del gòtic, enrunat durant la guerra del 36, ben reconstruït i amb el mausoleu de Ramon Folch de Cardona que és de marbre de Carrara; impactant. Llàstima d'aquella mona de pasqua de l'altar major que la bona fe d'algun rector deuria recomanar i que pel meu gust hi lliga com una taca en un vestit blanc.
La capella dels Dolors, ben pintada, al meu parer desentona ja que és de pedra i nua s'adiria més a la resta. És el centre de la devoció bellpugenca. A Bellpuig es pot no anar a missa, si bé la Mare de Déu dels Dolors es porta a la sina de dins. Qui no ha assistit a una processó dels Dolors, no sap de què va l'assumpte de la fe. Aquella processó, mirada amb parabòlica, és una vulgar imitació de les processons d'Andalusia per Setmana Santa. Si t'hi fiques, no hi facis broma perquè la gent la fa amb devoció i agraïment. Ningú que la visqui queda indiferent: és de veritat.
Potser actualment amb tants "passos", vestes i bandes de música, l'estan portant al precipici —tot i que a la gent de Bellpuig l'ornamenta li va— si bé la seriositat és total i fa respecte. Ja feia anys que no hi havia participat i m'agradaria tornar-hi. La mare encara diu: —Verge dels Dolors! Hi aniré a portar atxa!, que vol dir que és ben viva.
Deixem-ho. El Sant Crist de Bornico el guarden en un racó de la capella dels Dolors, mig amagat. Passa desapercebut i tot. No és tan lleig, el pobre!
És una talla nova que va fer el Jaume Perelló, imitació exacta del que hi ha a Bornico, a Itàlia, i que va portar a Bellpuig Isabel de Casanoves, ja fa segles. La guerra l'havia malmès i se'n va haver de fer una copia. Encara recordo la festassa del retorn; si en fa d'anys!