El tio Paloma havia conservat les preeminències de son pare. Era el primer barquer del llac, i no arribava a l'Albufera un personatge que no el portara ell a través de les illetes de canyes, per a ensenyar-li les curiositats de l'aigua i de la terra. Recordava Isabel II, jove, que omplia amb les seues amples faldes tota la popa de l'engalanat barquet i se li menejava el bust de bona mossa a cada impuls de la perxa del barquer. Es reia la gent al recordar el seu viatge pel llac amb l'emperadriu Eugènia. Ella en la proa, esvelta, vestida d'amazona, amb l'escopeta sempre disposta, abatia els pardals que, hàbils auixadors amb pals i crits feien sorgir a bandades dels canyars; i en l'extrem oposat, el tio Paloma, sorneguer i maliciós, la vella escopeta entre les cames, matava les aus que se li escapaven a la gran dama i en un castellà fantàstic l'avisava de la presència dels coll-verds: Su Majestad... ¡ojo! Por detrás le entra un collovierde.