Elegia per Kubala
«Xuta Kubala. Gol! Gol! Gol!»
I reneix tot d'una —oh record infantil!—
un nom amb ressò de gespa i de sol,
de cursa i de vol,
d'encert, de sort, de triomf, d'estil.
«Xuta Kubala», i la tarda sembla nova,
acabada d'estrenar;
la pilota roda, vola, sura, troba
camins de gol amb alegria jove
i fa sentir el plaer de triomfar.
En blanc i negre, l'instant més decisiu:
el cop de cap, la rematada, el xut
—aquest home corre, marca, brilla, viu,
inventa joc, reparteix joc, és tenaç, es creatiu,
té fe en la victòria i no es dóna per vençut.
L'he vist volar —en les fotografies—,
driblar, esquivar, regatejar, xutar a mil porteries,
accelerar els cors i créixer en boca de la gent.
Això no pot morir: és mite, és monument,
és memòria viva, heretada o transmesa;
Kubala encara corre en una tarda encesa
d'un diumenge màgic fet glòria eternament.