Elisabet, emperadriu d'Àustria
El bosc de Miramar
coneix un nou prodigi:
tot ell reflorirà
de misteriós prestigi.
Passava la Visió,
passava l'Estrangera,
i encara es sent olor
de rosa de Baviera.
El sol llatí ha besat
un pàl·lid alabastre:
Antígona ha passat
i encara en queda rastre.
Sobre el vestit de dol,
la boja que no es boja,
estén, sagnanta, al sol
la gran ombrel·la roja.
En amples caminals
s'obria la floresta,
cortines imperials
alçant sobre sa testa.
Lluny del món importú,
trescant per totes bandes,
les aures de Corfú
cercava en les mirandes.
Cercava-les de nit,
cercava-les de dia,
fonent-se en el neguit
d'una malincolia.
Allà, d'un viure xorc
o d'uns ensomnis màgics
(altra muller de York
votada als destins tràgics),
repassa els inclements
records de sa existència
donant a tots els vents
la magna confidència...
Sent, com un cant nupcial,
voltar la seva alcova
el clamoreig fatal
que s'alça de Sadowa;
Maximilià caigut
dins sang a Nova Espanya;
Carlota, el seny perdut
i al seu dolor estranya;
el Rei Lohengrí aixecant
castells de fantasia
i, en l'alta nit, solcant
els llacs de sa follia;
i trucidat l'Hereu
i en flames la Germana...
Mallorca així la veu,
Tragèdia sobrehumana,
tancant amb gest esquiu
la boca dolorida
i amb el posat altiu
de l'àliga ferida,
oh eterna caminant
d'ulls inquiets i nobles!
oh dona fascinant
de joventuts i pobles!
Passava la Visió,
passava l'Estrangera,
i encara es sent olor
de rosa de Baviera.
El sol llatí ha besat
un pàl·lid alabastre:
Antígona ha passat
i encara en queda rastre.