Els colors s'esfumen entre les cintes que cauen de la faixa dels cossiers. Paga la pena de dir que mai no n'hi hagué cap com en Joan Sord. Els ballava de manera impecable i es subjectava als ritmes amb extrema pulcritud. Però en Joan era sord i no sentia les músiques. Ho havia estat sempre, tan sord. Tenia dificultats a l'hora de parlar i desfigurava les paraules. Ningú no sabia de quina manera s'havia fet seus els ritmes de la dansa, ni com s'hi ajustava, ni la finor amb què s'avenia als altres. Potser en Joan era el nostre Beethoven particular. No ho sé. Hi havia un misteri secret, quasi salvatge, en cada moviment. En Joan puntejava el ball amb una exactitud capaç de commoure'ns. Li ballaven dins la memòria les músiques que mai no havia sentit, la remor de la dansa.