Els manuals d'autoajuda asseguren...

Els manuals d'autoajuda asseguren que perquè les teves accions et surtin com vols, has de tenir pensaments optimistes. Sí. Esclar.

M'agradaria veure un escriptor d'autoajuda passejant el seu bonrotllismeper aquest carrer, ara mateix.

Tots els escriptors d'autoajuda seran reemplaçats per rèpliques exactes. Tots els escriptors, de fet, sense excepció.

—Hi haurà més novel·les?

—Què?

—I pel·lícules?

La Irene deu pensar que sóc idiota. Idiota, així, entre dents, com si em veiés fent l'elecció equivocada des del menjador de casa seva, amb el dit sobre el botó de fastforward del comandament a distància.

—No ho sé, Víctor. És molt lluny, la casa de la teva amigueta?

Ha dit amigueta en cursiva.

—No ho tinc clar. Vaig anar-hi des del Santuari, que és per on anàvem, però ara no m'oriento.

—Vostè perdoni si m'he desviat per una simple emboscada.

—Amb un dels dos que sigui sarcàstic ja n'hi ha prou. Aquesta zonadel Carmel és un laberint amb totes les seves propietats intranquil·litzadores. Sense gps, a les fosques i espiats per fantasmes, costa concentrarse per trobar un edifici que solament has vist un cop. La Irene tampoc no m'hi ajuda.

—Com estàs del peu?

—Em fa mal. On som ara? Quin carrer és aquest?

—Fastenrath.

El recordo perquè vaig pensar que volia dir rata ràpida, en alemany.

La mnemotècnia per la via de l'estupidesa.

A uns vint metres hi ha una cruïlla. Hi apareixen dos motoristes.

S'aturen a esperar que hi arribem. No apaguen els motors. Semblen trets d'un videoclip dels vuitanta, on només hi falta la Bonnie Tyler.

—Fes veure que no hi són —dic, i veig de reüll com la Irene assenteixamb el cap.