Els meus records més remots són d'aquest país, finals de 1960. Em veig agafat de la mà del meu pare, que amb l'altre braç sostenia contra el pit el meu germà de pocs mesos, baixant del cremallera de Núria a l'estació de Queralbs. Era per Tots Sants i, segons que em van dir els pares, es tractava d'un dels primers caps de setmana que s'havien aventurat a passar al Pirineu, quan aquest costum encara no existia ni ells tenien cotxe. D'ençà de llavors, la meva relació amb aquest poble, la vall del Freser i tot el muntanyam que l'envolta, ha estat tan continuada que fa anys que em sento d'aquí, vull dir que sento que alguna cosa de molt arrelada m'hi lliga i relliga per sempre més. No és només que tot sigui arribar-hi i sentir-me alleugerit, sinó que hi detecto el que en dic l'efecte plomada: és allà que em retrobo i recupero la meva plena estabilitat psicològica, moral i física. Pot semblar exagerat, però fa tant de temps que ho sento així que no tinc el més petit dubte sobre la veracitat i la congruència d'aquest conjunt de reaccions. I de tots els racons de Queralbs n'hi ha un on això es produeix de manera fulminant, l'església romànica de Sant Jaume, consagrada l'any 978. No es tracta, però, d'una qüestió de fe: és força més complicat (o senzill). A l'estiu m'agrada començar el dia i acabar-lo caminant. Són passejades llargues, d'una hora i mitja. Si la del matí és més atlètica, la del capvespre és més reposada, i acaba sempre davant de l'esmentada església quan ja fosqueja. No em cal entrar-hi. M'aturo una estona davant del pòrtic, en contemplo sobretot les columnes, d'un marbre blavís, i els capitells historiats -una petita meravella: probablement van ser fets per algun escultor rossellonès procedent de 1'abadia de Cuixà o el priorat de Serrabona-, i sento, indefectiblement, que em trobo al centre del món, si més no al centre del meu món. Com a mínim fa quaranta anys que ho experimento, i amb això n'he tingut sempre prou per retrobar-me o refer-me d'algun tràngol.