Em sorprèn, en llevar-me, la remor que fa la gent a baix a la plaça gran de Banyoles, i el fort aldarull que aixequen les botzines i els espetecs dels motors dels autos i camions que arriben i surten sense parar del portal de la carretera. A mig vestir, trec el nas al balcó de l'hostal. Un sol de tardor, esgroguissat i aigualit, tremola de fred sobre la tendror del paisatge i encén un pàl·lid faroneig dins els grumolls de boirina que floten per la fosca i corrugada superfície de l'estany.
Davant l'hostal hi ha un bell formiguer humà i una alegre vivor de barretines vermelles. Tothom xerra alhora, tothom va i ve, ningú no està quiet. Els uns baixen dels virolats autocars que fan la ruta d'aquests pobles gironins i empordanesos; els altres esperen que baixin per encabir-s'hi ells; unes dones, amb el fardell de la roba sota l'aixella, s'acomiaden plorant d'un home gros i panxut que duu un cabàs al cap amb tot de planter de bròquils; un capellà barbamec, el barret al clatell, el manteu entortolligat al coll i a la mà l'inseparable paraigua de llustrina, s'enfila com una llagasta al sostre de la diligència, s'asseu eixarrancat entre un escampall de coves i paquets; unes mosses se'n riuen des de la solana de la casa del davant; l'hostalera, jovenota i revinguda, tot és portar gots de vi i badalls amb botifarra als qui tenen mandra de baixar de l'auto o por de perdre el bon seient; els xofers, armats de regadores, vinga posar aigua als radiadors; una nena embotida dins un pelut jersei de color de pansa fa l'ànec silenciosament, abocada a la finestrella, mentre l'agutzil del poble, estantolat en la seva mangaleta, s'ho està mirant amb uns andamis peripatètics; la parella dels civils, asseguda al pedrís de cal graner, endrapa a corre-cuita un mos de pa i una fruita del temps; el fill del senyor Ribot, que ara fa d'adroguer a Girona, arriba tot d'una amb la seva trinxera enllustrada, el seu barret gris d'ala caiguda i el seu regany de mitjons de seda artificial; les dues noies de cal Trèmols, que se'n van a Olot a veure morir una tia conca i rica, acaben de donar el cop amb els seus magnífics abrics de pells de gat; d'un camió, uns homes descarreguen sacs de garrofes, carretells d'aiguardent, caixes d'espardenyes, llaunes de petroli i una colla de gàbies on van les feres mig dissecades d'un faquir que a la nit ha d'actuar al saló de l'Ateneu; arriba una tartana amb un floret bastant pansit i rebregat de cupletistes, que van fent «bolos» pel món com aquell qui acompleix una terrible penitència; al portell de la plaça hi ha un embús de carros i carretons que malden per entrar i sortir, els uns amb gàbies d'aviram, els altres amb bales d'alfals, o coverades de porcells o caixons de gasoses...