Em vull morir a la vila
Des dels darrers pujols de les serres més minses
ets una taca d'ombres, poble meu,
una silueta horabaixenca i melangiosa
que es perfila en uns verals d'antics captaires
fascinats per esparpells de gessamins
i magraners silvestres.
Mentre l'estel dels bovers, dins el mestral,
parpelleja, seductor, galant d'estrelles,
i les darreres gavines escorçades
furguen la pell de l'aire
tal qual esquerdes de plomes,
tu, poble meu, esdevens innominable i un cenobi
profanat pels envits de l'horitzó.
M'hi vull morir, a la vila,
entre els geranis casolans que agombolaves
amb la presència i amb el somni,
feta puresa i tremolor i albada íntegra,
entre l'encís monòton de la pluja a l'entretemps
per les llimones, per les nanses, pels brancals,
com una escarpra dolça, com un tacte
maternal i un instint d'arbre i de terra
i d'aiguamoll i de prodigi.
Perquè, de tantes morts, si he de triar,
jo vull la meva:
les gatoses del Puig Gros han florejat
i el contrallum del teu record m'indica
que una vegada mes un fet tribal,
encara que escabrós, pot ser agradabilíssim.