En aquell agost de 1984 Lolo i jo vam ser inseparables. Vam parlar molt. De futbol i de xiques, però sobretot de palles i de calcetins. El seu rècord en un dia n'eren set, el meu quatre. Eixes tres palles de distancia m'enardien fins al punt de fer-me flaquejar en les meues conviccions. Lolo era grosset i potser un poc fanfarró, però la seua addicció onanista resultava inqüestionable. Li déiem
el Manchao. Al braç esquerre tenia una piga repulsiva amb forma de pera que semblava un velcro pelut de posar i llevar. Quan jugàvem a Curro Jiménez en la plaça Redona ell era l'Algarrobo i jo el Gitano. Es menjava els entrepans d'embotit com anys després es fumaria el paper de plata, sense mesura. Cada dia, a això de les nou i mitja del matí, quedàvem en la Llonja, davall del caganer que il·lumina el sentit escatològic i global de la democràcia. Un sol voraç ho fonia tot. Inclús les gàrgoles de pedra pareixien suar. La canícula era implacable. València ens pertanyia.