En aquell impàs del batxillerat vaig deixar el tràfec nutritiu del Mercat Central i els seus voltants pel vaivé enèrgic de l'Estació del Nord quan encara era blanca. Vaig canviar la vida decimonònica de les novel·les de Blasco Ibáñez per la mística ferroviària dels bars barats i els carrers neutres però bulliciosos que naixien entre les vies del tren i Sant Vicent. Van ser anys de trànsit. Tots ho són. La droga campava per tot arreu. Hi havia antres infernals en el carrer Pelai i el dinamisme de l'estació esdevingué un tribut suïcida que anticipava la ciutat sense bars amb solera en què a poc a poc es convertí València. La banda sonora era "El Vinilo", de Betty Troupe. "Son seres extraños, vienen de otro mundo", murmurava Flora Illueca.
Ma germana Rocío va pintar un quadro premonitori de tot allò, l'estació convertida en un port pesquer. La seua obsessió per la mar la definia. Un vaixell atracava a les vies. Les vies sostenien la bromera dels dies clars. Les gavines cenyien la marea. Moltes gavines, gavines blaves que llavors ni tan sols existien. Tot era mar, mar i gavines: el futur immediat. En el carrer Gibraltar un mur de color grana coronat de cristalls exercia de penyal i metàfora. A vegades creia que el nomenclàtor de la ciutat amagava missatges xifrats, i que rescatar el seu sentit ocult era la meua missió en la vida.