En aquell racó silenciós de la Girona vella, a tocar el palau episcopal i la catedral, la tia i el canonge ocupaven un pis antic i esplèndid. El conservo a la memòria com si fos retratat. Sostres alts, espais generosos. Tenia una entrada folgada, que exercia de distribuïdor. A la dreta hi quedava l'habitació del canonge, que dormia en un gran llit amb cortinatges. A l'esquerra hi havia la sortida a un pati interior a dos nivells. A la part baixa era pati pròpiament, a cel obert. La tia hi tenia testos amb flors i, tot i que era una mica ombradís, hi penjava la roba que havia rentat perquè s'eixugués. A sobre, circumdant el pati, hi havia unes golfes on el canonge guardava els seus llibres. Va ser la primera gran biblioteca particular que vaig veure. Aquell espai, sota teulat, una mica polsós, tancat per uns finestrals, em fascinava. El canonge hi tenia milers de llibres, ordenats en prestatgeries. Em semblava un indret màgic, misteriós.
Era un home alt, més aviat prim, de pell pàl·lida, d'uns setanta anys, mossèn Arcelos. Si era a casa, solia ser al seu despatx, situat al costat del menjador, amb finestres a la plaça dels Lledoners i al carrer de Bellmirall. Envoltat de més llibres, el canonge seia darrere la taula, entre papers, escrivint amb ploma estilogràfica. Hi entràvem a fer-li l'amistat. Ell s'aixecava, somrient —era un home de bona educació, polit, d'una mesurada cordialitat— i ens allargava la mà perquè la hi beséssim.
Era una mà molt blanca i venosa, que feia una olor dolcenca, de sabó perfumat. Després, la mare i la tia conversaven en el petit menjador dels dies feiners. Tenia una obertura al carrer de Bellmirall, un balconet. Des d'aquest menjador es baixava per uns escalons cap a la cuina, des d'on es veia el pati per l'altra banda. El cercle es tancava. Temps després, el canonge se'n va anar al cel i la tia Lola va venir cap a casa, on va passar els seus últims anys, fins que un dia, al matí, no es va llevar i va morir al cap d'una estona, sense fer gens de renou, amb una gran placidesa.
La plaça dels Lledoners és a dos nivells. Al de baix, empedrat, hi ha la font, els arbres i uns bancs de pedra. Al de dalt, d'un terra sorrós, s'alcen unes quantes palmeres, altes, esquelètiques, a l'entorn d'un pou de pedra, cobert amb una llosa. M'assec en una ampla barana de pedra, al costat de l'estela d'homenatge al reverend Francisco Butiñà, fundador de les Filles de Sant Josep —nom agosarat, des d'una perspectiva teològica—, les butinyanes, que tenen el convent i l'església davant mateix. S'acaba de fer fosc i s'ha girat una mica d'aire, que remou les branques de les palmeres. A les habitacions que van ocupar el canonge i la tia Lola es veu una llum tènue, íntima, rere els cortinatges. Una altra gent, unes altres vides... Toquen la mitja hora a la catedral. Dos quarts de vuit. El campanar, de pedra clara, neta i restaurada, il·luminat amb potència, és d'una rotunda geometria vertical, que s'alça cap al cel. Majestuositat de la torre. Una religió imperativa, poderosa, en contrast amb la modesta, recollida pietat de la mare de Déu del carrer dels Vern. A l'entorn del campanar, retallant-se contra el cel fosc, hi vola la blancor agrisada d'uns gavians que xisclen.