En arribar al pont del Real va passar entre els tramvies i carruatges, que, aturats en l'obscuritat, pareixien mirar la multitud amb els ulls rojos i redons dels seus fanals.
El panorama magnífic va reanimar Juanito. A l'altra vora del riu, milers de llums de colors, en línies serpentejants o marcant el contorn dels pavellons arquitectònics, esvanien l'obscuritat i produïen un baf rogenc que s'escampava pel cel com el reflex d'un incendi llunyà. Les basses del riu es poblaven d'inquiets peixos de foc.
Va travessar el pont patint les colzades de la multitud. Aquella nit era l'última de la fira. Es destacaven els grups de soldats, amb els rossos enfundats de blanc; els llauradors anaven en quadrilla, agafats de les mans per por d'extraviar-se; passaven les llauradores amb el seu vestit de festa, arrossegant darrere d'elles un pomell de xiquets ploramiques i cansats, anaven precedides pels marits en mànigues de camisa, jupetí negre i el garrot de Llíria a la mà, mirant a tots amb fixesa, com si temeren que els «senyorets» es burlaren de la família.
Els fanalets venecians formaven pavellons gegantescs d'una claredat difusa. A l'entrada de l'Albereda s'apilotava la gentada, i entre la massa d'esquenes arquejades i colzes en punta passaven les floristes amb les cistelles de vímet eriçades de rams i les xiquetes desgrenyades amb el cànter al maluc i el tèrbol got en la mà, pregonant: «A l'aigua fresqueta!»
Juanito es va veure aturat per la massa apinyada davant l'entaulat dels balls populars. L'agut cornetí sonava repetint monòtonament la contradanza moruna o acompanyant les veus dels cantadors, i al seu compàs saltaven sobre l'entaulat les parelles de ballarins, que de lluny pareixien titelles.