En Fontbernat, el mestre, se’l podia
trobar davant el quiosc d’en Boixeda
si fa no fa pels volts de quarts de dues.
Era un home baixet, que caminava
amb passes curtes, però molt de pressa,
i jo el recordo sempre amb vestits foscos.
Treballava aleshores a Ando-ràdio.
Feia un programa en català, que em sembla
que devia ser l’únic que emetien
en llengua no francesa. A mi va dur-m’hi
dos o tres cops i quan vaig tornar a Roda
vaig poder constatar que s’escoltava,
perquè més d’un me’n parlà fent-ne elogis.
Era un exiliat perpetu, el mestre;
havia estat a Prats de Molló amb «l’Avi»
i era profundament antifranquista.
Tenia un aire, diguem, vuitcentista,
portava els cabells llargs i juraria
que a voltes fins i tot duia xalina.
Al quiosc d’en Boixeda s’hi aplegaven,
abans dels àpats, sobretot al vespre,
una colla d’assidus, amb el mestre.
Jo hi recordo en Rosanas, que vivia
vora el Park Hotel, en Joan Sansa,
l’Arqués, en Quim Arana i en Marc Vila.
Hom comprava diaris i revistes
i es parlava de tot i de política.
A voltes jo sentia la conversa,
a retalls, en anar a buscar el diari;
es discutia amb fonda vehemència,
però de fet la cosa no passava
d’un intercanvi enriquidor d’idees.
Recordo el mestre i vull homenatjar-lo;
per això li dedico aquest poema.