En un no-res som al poblet de Randa...

En un no-res som al poblet de Randa i en una altra ràpida estricada arribem a Llucmajor, la gran plaça del qual és plena de barraquetes de firaires i tenderols de refrescos i llaminadures.

La processó surt tard, i aleshores, per tal d'esperar-la, ens posem a dardar pels carrers i places de la vila, l'aspecte de la qual dóna una intensa sensació de riquesa i benestança, potser més que cap altra de Mallorca. L'església parroquial de Sant Miquel és gran i magnífica, els carrers són amples i condrets, i les cases senyorials fan un posat de noble placidesa i una olor rància i confitada. Cansats de caminar, entrem a seure en un bar que sembla una selva de canyes de bambú, coníferes i palmeres, i amb tot de gàbies de canaris que fan una música deliciosa. I allí, el «barman», lo Perico, ens deixa tots decebuts. No; no hi ha tal batalla de moros i cristians, a Llucmajor. La batalla que commemora aquesta vila és una altra, molt cèlebre, molt trista, molt tràgica en els annals de l'illa.

—No la sap, «es senyor?» ¿Ventura no ha llegit «sa histori»?

Prou que la sé! És aquell fet d'armes esdevingut als plans de Llucmajor en el qual perdé la vida i el reialme el dissortat Jaume III de Mallorca en la guerra encesa entre ell, que representava el dret i la justícia, i el seu cunyat En Pere III del Punyalet, de nefasta memòria per als mallorquins. Bé és veritat que d'aquella feta Mallorca i Catalunya tornaren a ésser una mateixa terra, una mateixa gent i una mateixa pàtria, com de bon principi havien estat; però, així i tot, el record d'aquella mort provocada d'una manera tan cínica i despietada sembla que ens foragiti la joia d'aquesta tarda dolça i bella i que ens doni un cert neguit com si fos un calfred de remordiment.