Enlloc no he estat tan ben rebut i estimat com a Olot; hi he tingut i hi tinc encara, grans amics. El que em desplau enguany és una transformació de l'esperit típic i tradicional cap a una modernitat molt lletja i antipàtica. Aquell Pla de Llacs, i aquell Fluvià, han desaparegut. Aquell riu, com em va emocionar! Era deliciós aquell misteri d'aquells llots enmig d'aquells pollancres ajaguts i que es miren com si s'emmirallessin en aquella aigua tan rica de colors. Quan no existia el pontet per anar a Santa Pau, s'hi passava per unes passeres; mirant a Santa Magdalena, a la dreta, una pujada portava al Prat de les Mores, centre de delícies infinites; i més a la dreta, aquells camps de blat al juny i aquells famosos feixals de setembre eren com riques catifes per entrar a la vila. I cap al tard, pels camins s'hi passejaven sempre aquelles parelles d'enamorats, i també aquell ramadet de xais que solien passar a l'hora baixa per tots els viaranys solitaris. De lluny, a l'estiu, es sentia la tenora des de Sant Roc o des de la Xatona, embolcallant el cor de felicitat. Quins temps mes envejables!